Agulla número 1  - EL GERRO

No sabrem mai per què Ramón de Semir va plantar el seu trípode a la part sud del veïnat del Bruc de Dalt (a  538 m. d'altitud), allà per l'any 1938, quan començava la seva magna obra del mapa topogràfic de Montserrat, d'escala 1:10.000, que va ser editat el 1949.

Però si seguim la línia de visió -des d'aquest vèrtex geodèsic-, si que veurem que el Gerro i el Timbaler del Bruc, eren les primeres agulles visibles i reconoixibles. Tal vegada per això les hi va donar el números 1 i 2 en el seu històric mapa.

El Gerro, la que avui ens ocupa, es una estrambòtica i escultural agulla, que culmina a 730 m., (segons Semir) i que s'aixopluga sota la carena dels Pallers, al sud del massis i dintre la regió anomenada de Les Agulles.

Sis vies d'escalada, de similars característiques i dificultats, solquen les seves vessants.

474 - Via Normal  (1941) - Comença per la vessant Est, a la vertical del gran forat de la Nansa, per acabar per la Oest, passant per dintre del forat, i seguir la tranquila aresta Brucs de l'agulla. 

Referències: Una senzilla nota del GEDE el CE de Gracia: "El Gerro 25/5/1941. Mallafré, Lincon i Blasi - Via Normal".  Que després reprodueix Barberà en el Pam a Pam.

468 - Via Estorach (1946) - Els germans Josep, Francesc i Maria Estorach i Ernest Navarro, aprofiten les debilitats de la cara est, seguint una llarga esquerda que la ratlla, quasi de dalt a baix

4 - Via Costas-Rabella

5 - Primer tram de la via        Normal.

6 - Via Estorach.

7 - Via Pam a pam adictes.

467 - Costas - Ravella (1967) - Per damunt de la nansa del Gerro, el 28 de maig, els Jordis: Costas i Rabella de la U.E.C. de Barcelona, tracen una aèria via, per guanya el cim, quasi a fil d'aresta.         Amb els seus 50 m., es la via mes llarga de l'agulla.

La revista "Senderos" de la UEC, va publicar la ressenya. Al costat, la fràgil "nansa" rocosa del Gerro.

5650 - Entrada directe - A principis dels 2000, A. Garcia Picazo, enllaça la base de l'agulla amb la via Normal, deixant l'aresta Brucs de l'agulla completada.

469 - Pam a pam adictes (2000) - El febrer, els germans Oscar i Albert Masó, aprofiten el pròxim i veí Contrafort del Gerro, progressant per ell, fins que amb un pas llarg i aeri, passen a la cara nord del Gerro i aconsegueixen el cim.

5649 - Via Àfrica (2005) - F. Garcia i J. Moragas, aprofiten un bon pany de paret de la cara oest, per aconseguir el cim. La via puja allunyada, però paralela, a l'aresta dels Brucs.

                                                                                                                    Foto: Xavier Varela i Pinart

1 - Via Àfrica    2 - Entrada Directe    3 - Part superior de la via Normal

________________________________________________________________________

La numeració de les vies, correspon a l'inventari de vies, agulles i parets, del Patronat de la Muntanya de Montserrat, editat el 2015.

EL SOSTRE DE SANT DIMES O DEL MONESTIR - La via que ja no podrem fer...

Fa uns cinc anys, el 2018, vaig tancar, provisionalmente, aquest Bloc. Crisi existencial ? Ausencia d'arguments, de continguts ? Ves a saber...

Ho vaig fer amb un article, amb el mateix títol, que el de avui. Refem, doncs la trajectòria amb  el mateix tema, però amb molta mes informació. 

Gracies en Carles Primo, podem oferir mes dades d'aquella ascensió den Recasens i en Vives, dos xicots de l'Hospitalet, que van crear una vià mítica. Un itinerari que durant un grapat d'anys, ve esdevenir un desitjat per totes les cordades, que aquells temps corríem per la muntanya de Montserrat.

La idea de realitzar la via va sortir de la colla d'escalador del G.E.A.M. que així es deia la secció d'escalada de l'entitat, de la que formaban part: Antoni Vives, Antoni Ribas, Josep Franquet, Josep Ribas i Josep Mª Gorro.

 

Les dues ressenyes que van aparèixer en dos dels llibres de referència de l'escalada montserratina. El primer al "Pam a pam" de Josep Barberà. La segona, al volum 2 de "Roques, parets i agulles" de Rodés i Labraña.

Les fotos son de l'any 1962 en que es va completar tota la via. 

Quan va acabar l'obertura del sostre, per finalitzar la part superior, es vàren posar dos elektrons de 20 m., per estalviar-se de passar el sostre, cada vegada que s'anava a la part superior a treballar.

Els de les fotos son en Toni Vives i en Josep Franquet. Els artífex de completar l'ascensió.

Fotos d'una repetició -anònima- del 1966, on s'aprecia la immensitat i el bon equipament del sostre, per treballar amb doble corda, sense frecs i facilitar-ne la sortida. Una feina ben feta.

Foto, d'aquells temps, amb el grup que, mes o menys, va treballar en l'a via.

A la fila superior, els del de la dreta son l'Antoni Vives i l'Anton Ribas. A la inferior, a la dreta, assegut, en Josep Franquet.

                     En una trobada, l'any 1992, en Josep Ribas, Antoni Grima, Ton Ribas i Antoni Vives. 

                     Pels vells "roquers" - montserratins, per descomptat- sembla que no passen els anys.

JORDI MATAS... Quan no tot son triomfs a l'alpinisme català.

Tenia 25 anys i va caure en una esquerda, a la gelera del Kohe-Tez a 5.100 m. a les muntanyes del Hindu-kush Afganês.Si, aquella mort ens va trasbalsar a tots, però sobre tot al seus companys d'expedició, Pauytubí, Comas, Martín i Lusilla, que van tancar aquell trist succés amb un simple epitafi: Perdut per sempre, reposi en pau... Eren 2/4 de 7 de la tarda, del 26 de juliol del 1971.

Però mesos mes tard el seu nom va reviure en una bonica via d'escalada, que companys del GEDE, van traçar en la mes emblemàtica de les nostres parets, la de Sant Jeroni a Montserrat.
Ferran i Pere Roca, Albert Gómez i J. Miquel Horrillo, van acabar-la el 9 de novembre del 1972.
Mes de 300 m. on dominava el VIè, l'A-1 i A-2...!
La pregunta que ens fem ara...: Algú l'ha alliberada ?

El sostre de Sant Dimes o  del Monestir  

De Josep Fatjó Gené

Algú, en el seu moment, va penjar aquesta foto de l'obertura del sostre del Monestir al facebook. Jo me la vaig guardar perquè vaig considerar que era històrica. Ahir en Manuel em demanava si tenia més informació sobre aquesta obertura i, la veritat és que no tinc res més d'allò que diu en Barberà en el seu llibre. Aporto, doncs, aquesta foto i si, de casualitat la veu el seu autor, que ens espliqui més coses sobre aquesta obertura.
Fixeu-vos en l'electron que van fer servir. Els autors Recasens - Vives.

Carles Primo González.- Jo vaig penjar aquesta foto del sostre del Monestir i pertany a l'arxiu del Club Muntanyenc de L'Hospitalet , que els escaladors d'aquella època varen ser els que van tenir la idea del projecta d'obrir una via que solqués al magnific sostre, també et diré que van treballar-hi en l'obertura altres escaladors com : Josep Franquet,Anton Ribas Antoni Vives , Josep Ribas i altres que ara no recordo els seus noms , de totes maneres, jo encara tinc contactes amb en Vives i com ell que va ser un dels que mes va treballar a la via , ens pot donar tota l'informació de primera ma que vulguis.

La paret de l'aeri de Sant Jeroni - Via TIM

Foto "dels coixos" amb en Gual, facilitada per en Josep Fatjó

L'octubre de 1948, la cordada del TIM de Sabadell, formada per Camarasa, Corominas, Alaix, Camp, Izquierdo i Gual aconseguien guanyar la part superior de la paret de l'aeri, seguint la vertical, ben definida i lògica esquerda, que uneix la Plaça de Catalunya, amb el cim de la paret. Per accedit a la cornisa transversal, baixaren per l'herbada canal, entre la Dent i la paret.

Un cop al mirador, es feien la famosa foto dels "coixos" per immortalitzar la gesta que acabaven de realitzar. Durant molts any la vàrem veure penjada a l'estació inferior de l'aeri. 
Com ho diria... era provocadora, motivadora, desafiant. 
Mentre pujàvem dintre de la cistella metàl·lica de l'aeri, repassàvem una i altre vegada la llarga esquerda, i ens identificàvem amb aquella colla de pioners.

Anys mes tard, el sabadellenc Carles Olivella, va incorporar en Gual a la foto (suposem que n'era l'autor) i ja vàrem tenir la cordada complerta. 

Per acabar l'historia, hem de dir que fou el 1941, que Pany i Farrera, arribaren a la 
Plaça de Catalunya, seguin una de les esquerdes de la part inferior de la paret.
Finalment, l'abril del 1953, la cordada Santacana, Morera i Farrera, en el transcurs de 3 dies d'escalada, aconseguia unir els dos trams i fer la ruta integral a la paret.

No fou fins l'any 1972, que Agustí Alarcón, Angel Vedo, Joan Chaparro (Chapi), Manuel Troya, J.L. Diaz i Antoni leiva, un actiu grup de nois de la Talaia de Vilanova i la Geltrú, repetiren aquest atrevit, històric i emblemàtic itinerari.

Roques del SALT DE LA NINA

Paret nord - Els Ecos.  

 

Sobre l'Hort del Malany, s'enlaira aquest tram de paret, d'uns 150 m. d'alçada i uns 200 de base. Hi ha 22 vies d'escalada, ben posades, que no es trepitgen l'ull de poll...

L'any 1956, Jordi Lladó, Josep Vilana, Josep Montserrat, Domingo Jo, Xavier Òdena, Juan Salomó i Salvador Balaguer, del Terra i Mar -sempre els nois de Sabadell !!- hi obren la TIM-PERE CARNER, cercant una de les fissures-diedres verticals del centre de la paret. ( Revista "Cordada" nº 21 i 22).
La via no es repeteix fins el 1977, per X. Nicolau, J. Romero i J. Torner (Butlletí UES nº 46).

El 1979, Moreno, Ortega i Salvany obren l'ESPERÓ DE L'ALBA, el mes evident dels itineraris de la zona.

Vuit noves vies els anys 80. Una d'elles, amb el nom mes bonic de la muntanya: LLUNA VAGABUNDA LLUNA, de Albesa i Forts, a la esplèndida paret Est de l'Agulla Lluís Estasen.

Els anys 90 i els 2000, es completen totes les arestes i fissures d'aquestes parets.

El 2003, dos itineraris de mes de 400 m., s'obren des de la base de la muralla. FREC A FREC de V.Esteve i SARGANTANA de Joan Altimira i M. Mañosas.
En Clotet, el Paca, que ja tenia 3 vies a la zona, obre la darrera, el 2013, ANSELM (entre l'esperó de l'Alba i De la Muntsa).
Roger Cararach i Bru Busom, aquest mes de maig, repetiren "Simfonia metàlica"

La visió de les roques del Salt de la Nina, vist des del sud.

Una nova dracera del poble del Bruc al refugi Vicenç Barbé

Jo suposo que antigament, quan el funcionament agrícola del poble del Bruc era molt actiu  -això fou fins a les mitjanies del segle XX-  aquest tram de camí que hem recuperat, devia de ser de trànsit habitual. Clar que a les hores no devien de ser tan actives les pistes que hi donen accés, fetes pel trànsit de tractors.

Hem de pendre la pista, que passa pel costat nord del torrent de l'Illa, en direcció a can Salses o al refugi Vicenç Barbé. Deixem el trencall, de la masia de can Salses, i seguim el camí del refugi.

Uns minuts més amunt, trobem a ma esquerra, l'entrada dels camps de la masia de can Rovira i seguint entre camps d'oliveres, trobem, a ma dreta, al trencall del camí del Vermell del Xincarró, on hi ha el pal indicador.

Seguim durant un centenar de metres aquest cami i de seguida veiem, a ma esquerra, l'entrada de l'estreta dracera, el motiu d'aquest article. Pedró de senyalitsació amb marca groga.

Direcció oest, ens endinsem en el corriolet, esporgat recentment, que si tenim atenció i no perdem les marques grogues, ens portarà fins la pista, fora d'us, que prové de la pista principal del refugi i acaba en una torrentera amb canyissar, on hi ha l'entrada del camí de les Carbessines. Que tanbé hem esporgat recentment.

Però, una cinquentena de metres abans d'arribar, al torrent i canyissar, veiem a ma esquerra un corriolet que s'enfila pel llom de la pista, ben marcada l'entrada per un gran pedró.

Començem a remuntar-lo i ens portarà fins el repeu del contrafort del turó de la Diablera, on és ben visible l'agulleta de l'Arlet, mirant a l'oest, amb una bona i desafiant placa, li vàrem posar el número 1067.

La pujada pel vesant sud-oest del contrafort, es dreta, però es deixa fer bé. El tram final, a tocar de la pista, la van netejar recentment, els empleats del parc, el que facilita enormement el pas.

La pista, direcció nort, ens portarà fins el trencall de la pista de la Diablera, amb le troç final que ens porta fin el coll de pallers. Fins aquí, sense presses, hi hem pujat amb 1 hora des del poble del Bruc.

Amb 1/2 horeta més, seguint el camí del torrent de les Boïgues, arribarem al refugi Vicenç Barbé.