No tinc al cap gaires nissagues de germans, en el mon de l'escalada montserratina. De cop penso amb en Joan i Jaume Cerdà, l'Elisabet i en Daniel Vergés... I ja, en aquests temps, l'Albert i Oscar Masó.
 |
| Emili Navarro i el germans Estorach - Dalt del Cavall Bernat l'octubre del 1945 |
Però cap tan nombrosa com la dels germans Estorach -Maria, Neus, Josep i Francesc- que ompliren una època difícil de la nostra escalada, la de la post-guerra. El més gran i constant de tots d'aquest grup, en Francesc, va nàixer el 1920, Josep el 1922 i Maria el 1927. El gran a Barcelona i els altre dos a Tortosa. Ignorem la data i el lloc de naixement de la petita, la Neus (com l'anomena Barbera) o Elisa (com li diu Santamaria) si sempre hi ha un misteri en qualsevol família, aquest serà el dels Estorach.
 |
| Navarro i Estorach a Montserrat el 1946 - Josep i Francesc en la 1ª absoluta a l'Esquelet el 9 de setembre del 1945 |
Comencen a escalar amb companys del Centre Excursionista de Gràcia. Sempre limitats per les dificultats econòmiques d'aquells temps, es fabriquen ells mateixos el material, claus, martells i grampons i les germanes fabriquen i dissenyen, motxilles pantalons i jaquetes. Ho feien amb roba militar de la parada dels Encants del seu pare, i la seva mare, les tenyia i cosia... Ja veieu doncs que això era una feina de tota la família.
El 1941 formen part del grup de joves escaladors que funden el GEDE. Més tard passen al GAM del Club Muntanyenc Barcelonès.
Podrirem parlar, i molt, de les escalades dels
Estorach al Pedraforca. Però centrem-nos amb les montserratines i sobretot en les seves "primeres", quasi totes elles entre el 1944 i el 1948.
El 25 de juliol del
1944, Josep amb Cortès i B. Gonzàlez pugen per primera vegada el
Broc del Setrill.
 |
| Tres moments de la "primera" al Tub de la Patata el juliol del 1946 |
El setembre del 1945, en Josep i en Francesc, pugen per primera vegada a
l'Esquelet, batejant-lo així per què troben al cim els ossos d'un ocell. A finals d'aquell mateix mes, aconsegueixen
l'Aglà i l'Agulla Mare, dues agulles característiques, sota l'ombra de l'immensa paret est de la miranda de les Buigues.
 |
| El Ninet - El Timbaler del Bruc i El Carquinyoli. Tres "primeres" del 1946 |
El
1946, comencen forts, pujant per primera vegada al
Timbaler del Bruc, era el 18 d'abril. El juliol del mateix any, fan l'espectacular escalada del
Tub de la Patata, on els acompanya
Emili Navarro, company habitual de la colla de germans.. Pocs dies després s'enfilen al
Carquinyoli i el Queixal, dues agulles quasi penjades a la paret nord dels Frares Encantats.
A l'octubre li toca el torn al
Ninet, aquesta petita i estranya agulla a la capçalera de la paret de les Agulles.
Acaba l'any amb l'escalada de la
Roca de la Maranya, sota de la roca de l'Escorpi, i participen tots quatre germans.
 |
| 1947 - El Bitllot, El Faraó i l'Agulla de la Tempestat, son escalades per primera vegada pels Estorach |
El
juliol del 1947, es productiu pels Estorach. El dia 18 pugen el
Taxi, on els acompanya V. Garcia i el
Bitllot, amb Xalmet. L'endemà 19, escalen l'
agulla de la Tempestat, la més altiva del serrat del Faraó, on els acompanyen Xalmet i Esquerda. Finalment el 26, aconsegueixen l'ascensió del
Faraó, segurament una de les més significatives que quedaven per pujar del massís. Fan cordada Josep i Francesc Estorach, Esquerda i Salvador.
Tanquem aquest resum, amb l'ascensió a l'
abril del 1948 de l'agulla del
Mal Pas, fan cordada F. Estorach i F. Esquerdo, una agulla a la vesant est del serrat del Faraó.
 |
| Francesc Estorach - Josep, Maria i Francesc - Francesc, el 2010 amb Martí Santamaria. |
Francesc Estorach te 92 anys, viu a Premià de Mar, te el cap despert i una bona mobilitat per la seva edat. Es una llegenda viva de la nostra escalada. Quan li parlen de la seguretat diu
"Home, pot ser si que érem una mica massa agosarats, perquè no ens podíem permetre caigudes i els materials no eren molt segurs, però potser no cal posar tantes coses... ara es un pujar amunt, ple de ferros pertot arreu; ni hi ha risc..." Pot ser
que val la pena que reflexionem les seves paraules.
Les dades per aquest escrit son tretes de varies fonts, però sobretot dels Articles de Miquel Sala i Roy ("Cingles" de l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró nº 56 - 1985) i de Martí Santamaria ("Mai Enrera" Club Excursionista de Gràcia nº 454 - 2010)
