La paret de l'aeri de Sant Jeroni - Via TIM

Foto "dels coixos" amb en Gual, facilitada per en Josep Fatjó

L'octubre de 1948, la cordada del TIM de Sabadell, formada per Camarasa, Corominas, Alaix, Camp, Izquierdo i Gual aconseguien guanyar la part superior de la paret de l'aeri, seguint la vertical, ben definida i lògica esquerda, que uneix la Plaça de Catalunya, amb el cim de la paret. Per accedit a la cornisa transversal, baixaren per l'herbada canal, entre la Dent i la paret.

Un cop al mirador, es feien la famosa foto dels "coixos" per immortalitzar la gesta que acabaven de realitzar. Durant molts any la vàrem veure penjada a l'estació inferior de l'aeri. 
Com ho diria... era provocadora, motivadora, desafiant. 
Mentre pujàvem dintre de la cistella metàl·lica de l'aeri, repassàvem una i altre vegada la llarga esquerda, i ens identificàvem amb aquella colla de pioners.

Anys mes tard, el sabadellenc Carles Olivella, va incorporar en Gual a la foto (suposem que n'era l'autor) i ja vàrem tenir la cordada complerta. 

Per acabar l'historia, hem de dir que fou el 1941, que Pany i Farrera, arribaren a la 
Plaça de Catalunya, seguin una de les esquerdes de la part inferior de la paret.
Finalment, l'abril del 1953, la cordada Santacana, Morera i Farrera, en el transcurs de 3 dies d'escalada, aconseguia unir els dos trams i fer la ruta integral a la paret.

No fou fins l'any 1972, que Agustí Alarcón, Angel Vedo, Joan Chaparro (Chapi), Manuel Troya, J.L. Diaz i Antoni leiva, un actiu grup de nois de la Talaia de Vilanova i la Geltrú, repetiren aquest atrevit, històric i emblemàtic itinerari.

Roques del SALT DE LA NINA

Paret nord - Els Ecos.  

 

Sobre l'Hort del Malany, s'enlaira aquest tram de paret, d'uns 150 m. d'alçada i uns 200 de base. Hi ha 22 vies d'escalada, ben posades, que no es trepitgen l'ull de poll...

L'any 1956, Jordi Lladó, Josep Vilana, Josep Montserrat, Domingo Jo, Xavier Òdena, Juan Salomó i Salvador Balaguer, del Terra i Mar -sempre els nois de Sabadell !!- hi obren la TIM-PERE CARNER, cercant una de les fissures-diedres verticals del centre de la paret. ( Revista "Cordada" nº 21 i 22).
La via no es repeteix fins el 1977, per X. Nicolau, J. Romero i J. Torner (Butlletí UES nº 46).

El 1979, Moreno, Ortega i Salvany obren l'ESPERÓ DE L'ALBA, el mes evident dels itineraris de la zona.

Vuit noves vies els anys 80. Una d'elles, amb el nom mes bonic de la muntanya: LLUNA VAGABUNDA LLUNA, de Albesa i Forts, a la esplèndida paret Est de l'Agulla Lluís Estasen.

Els anys 90 i els 2000, es completen totes les arestes i fissures d'aquestes parets.

El 2003, dos itineraris de mes de 400 m., s'obren des de la base de la muralla. FREC A FREC de V.Esteve i SARGANTANA de Joan Altimira i M. Mañosas.
En Clotet, el Paca, que ja tenia 3 vies a la zona, obre la darrera, el 2013, ANSELM (entre l'esperó de l'Alba i De la Muntsa).
Roger Cararach i Bru Busom, aquest mes de maig, repetiren "Simfonia metàlica"

La visió de les roques del Salt de la Nina, vist des del sud.

Una nova dracera del poble del Bruc al refugi Vicenç Barbé

Jo suposo que antigament, quan el funcionament agrícola del poble del Bruc era molt actiu  -això fou fins a les mitjanies del segle XX-  aquest tram de camí que hem recuperat, devia de ser de trànsit habitual. Clar que a les hores no devien de ser tan actives les pistes que hi donen accés, fetes pel trànsit de tractors.

Hem de pendre la pista, que passa pel costat nord del torrent de l'Illa, en direcció a can Salses o al refugi Vicenç Barbé. Deixem el trencall, de la masia de can Salses, i seguim el camí del refugi.

Uns minuts més amunt, trobem a ma esquerra, l'entrada dels camps de la masia de can Rovira i seguint entre camps d'oliveres, trobem, a ma dreta, al trencall del camí del Vermell del Xincarró, on hi ha el pal indicador.

Seguim durant un centenar de metres aquest cami i de seguida veiem, a ma esquerra, l'entrada de l'estreta dracera, el motiu d'aquest article. Pedró de senyalitsació amb marca groga.

Direcció oest, ens endinsem en el corriolet, esporgat recentment, que si tenim atenció i no perdem les marques grogues, ens portarà fins la pista, fora d'us, que prové de la pista principal del refugi i acaba en una torrentera amb canyissar, on hi ha l'entrada del camí de les Carbessines. Que tanbé hem esporgat recentment.

Però, una cinquentena de metres abans d'arribar, al torrent i canyissar, veiem a ma esquerra un corriolet que s'enfila pel llom de la pista, ben marcada l'entrada per un gran pedró.

Començem a remuntar-lo i ens portarà fins el repeu del contrafort del turó de la Diablera, on és ben visible l'agulleta de l'Arlet, mirant a l'oest, amb una bona i desafiant placa, li vàrem posar el número 1067.

La pujada pel vesant sud-oest del contrafort, es dreta, però es deixa fer bé. El tram final, a tocar de la pista, la van netejar recentment, els empleats del parc, el que facilita enormement el pas.

La pista, direcció nort, ens portarà fins el trencall de la pista de la Diablera, amb le troç final que ens porta fin el coll de pallers. Fins aquí, sense presses, hi hem pujat amb 1 hora des del poble del Bruc.

Amb 1/2 horeta més, seguint el camí del torrent de les Boïgues, arribarem al refugi Vicenç Barbé.

Maria i Francesc Estorach (Noves dades)

El divendres, 18 de maig del 2012, es presentava una nova entitat, la Secció Excursionista del Centre Cultural La Massa de Vilassar de Dalt. Per magnificar la dada, s'inaugurava una exposició dedicada als germans Estorach , aquesta nissaga d'escaladors de qui ens ocupavem en l'entrada anterior. No podiem faltar-hi.

En Francesc i la Maria Estorach, en mig de la gent que assistí a l'inauguració i homenatge

Rap-pels a l'Agulla dels Pollegons i la Boleta del Portell Estret i escalada a la Cadireta d'Agulles

A la presentació de l'acte pel President del Centre Cultural, es passa a la plat fort de la festa, aquests dos personatges, autèntics mites de l'escalada catalana, de 92 anys en Francesc i 85 la Maria, micròfon en ma, passaren a contestar les preguntes dels presents a l'acte. Ens féren reviure aquelles pujades al Pedraforca amb el carrilet dels ferrocarrils Catalans i els camions de carboners "...arribavem a la muntanya, mes negres que els conductors", per aconseguir "primeres" a les parets nord del massis. "...a les hores treiem tots els ferros, eren temps difícils i no hi habia diners per material"   "...per nosaltres era un sacrilegi deixar res a la via, ara tot es ple de ferros, es pot pujar, sense por de caure per qualsevol lloc... l'escalada ja no és el que era, s'assembla més a un exercici de gimnàstica...."  "...¿foradar la pedra per posar-hi ferros? ni pensar-hi!, no ens semblava ètic..."

Pont tirolès entre les dues Bessones - Francesc, Josep i Maria Estorah -  Rap-pel a la Bola de la Partió

Amb en Miquel Sala dels Científics de Mataró - Amb el President dels Excursionistes  Vilassarencs  -  Els  Presidents de les Federacions Catalana i Espanyola també foren presents a l'acte.

Opinions fermament expressades i defensades per en Francesc i la Maria. Anècdotes entranyables que ens van fer reviure aquells anys de l'escalada catalana a la postguerra. Una generació d'escaladors irrepetible, que ha deixat la seva empremta sobre les parets del Pirineu, del Pedraforca i les agulles montserratines.
Creiem que se'ls hi deu un gran homenatge de tota l'escalada catalana, nosaltres posem el nostre gra de sorra llançant aquesta proposta. Espero que els "blocaires" recolliu el testimoni i ajudeu a divulgar-lo.

Les fotos antigues son de l'exposició, no us estigueu de visitar-la, val la pena. Info a 667285965 o www.lamassaccv.org

Els germans Estorach

No tinc al cap gaires nissagues de germans, en el mon de l'escalada montserratina. De cop penso amb en Joan i Jaume Cerdà, l'Elisabet i en Daniel Vergés... I ja, en aquests temps,  l'Albert i Oscar Masó.

Emili Navarro i el germans Estorach - Dalt del Cavall Bernat l'octubre del 1945

Però cap tan nombrosa com la dels germans Estorach -Maria, Neus, Josep i Francesc- que ompliren una època difícil de la nostra escalada, la de la post-guerra. El més gran i constant de tots d'aquest grup, en Francesc, va nàixer el 1920, Josep el 1922 i Maria el 1927. El gran a Barcelona i els altre dos a Tortosa. Ignorem la data i el lloc de naixement de la petita, la Neus (com l'anomena Barbera) o Elisa (com li diu Santamaria) si sempre hi ha un misteri en qualsevol família, aquest serà el dels Estorach.

Navarro i Estorach a Montserrat el 1946 - Josep i Francesc en la 1ª absoluta a l'Esquelet el  9 de setembre del 1945

Comencen a escalar amb companys del Centre Excursionista de Gràcia. Sempre limitats per les dificultats econòmiques d'aquells temps, es fabriquen ells mateixos el material, claus, martells i grampons i les germanes fabriquen i dissenyen, motxilles pantalons i jaquetes. Ho feien amb roba militar de la parada dels Encants del seu pare, i la seva mare, les tenyia i cosia... Ja veieu doncs que això era una feina de tota la família.
El 1941 formen part del grup de joves escaladors que funden el GEDE. Més tard passen al GAM del Club Muntanyenc Barcelonès.

Podrirem parlar, i molt, de les escalades dels Estorach al Pedraforca. Però centrem-nos amb les montserratines i sobretot en les seves "primeres", quasi totes elles entre el 1944 i el 1948.
El 25 de juliol del 1944, Josep amb Cortès i B. Gonzàlez pugen per primera vegada el Broc del Setrill.

Tres moments de la "primera" al Tub de la Patata el juliol del 1946

El setembre del 1945, en Josep i en Francesc, pugen per primera vegada a l'Esquelet, batejant-lo així per què troben al cim els ossos d'un ocell. A finals d'aquell mateix mes, aconsegueixen l'Aglà i l'Agulla Mare, dues agulles característiques, sota l'ombra de l'immensa paret est de la miranda de les Buigues.

El Ninet - El Timbaler del Bruc i El Carquinyoli. Tres "primeres" del 1946

El 1946, comencen forts, pujant per primera vegada al Timbaler del Bruc, era el 18 d'abril. El juliol del mateix any, fan l'espectacular escalada del Tub de la Patata, on els acompanya Emili Navarro, company habitual de la colla de germans.. Pocs dies després s'enfilen al Carquinyoli i el Queixal, dues agulles quasi penjades a la paret nord dels Frares Encantats.
A l'octubre li toca el torn al Ninet, aquesta petita i estranya agulla a la capçalera de la paret de les Agulles.
Acaba l'any amb l'escalada de la Roca de la Maranya, sota de la roca de l'Escorpi, i participen tots quatre germans.

1947 - El Bitllot, El Faraó i l'Agulla de la Tempestat, son escalades per primera vegada pels Estorach

El juliol del 1947, es productiu pels Estorach. El dia 18 pugen el Taxi, on els acompanya V. Garcia i  el Bitllot, amb Xalmet. L'endemà 19, escalen l'agulla de la Tempestat, la més altiva del serrat del Faraó, on els acompanyen Xalmet i Esquerda. Finalment el 26, aconsegueixen l'ascensió del Faraó, segurament una de les més significatives que quedaven  per pujar del massís. Fan cordada Josep i Francesc Estorach, Esquerda i Salvador.
Tanquem aquest resum,  amb l'ascensió a l'abril del 1948 de l'agulla del Mal Pas, fan cordada F. Estorach i F. Esquerdo, una agulla a la vesant est del serrat del Faraó.

Francesc Estorach - Josep, Maria i Francesc - Francesc, el 2010 amb Martí Santamaria.

Francesc Estorach te 92 anys, viu a Premià de Mar, te el cap despert i una bona mobilitat per la seva edat. Es una llegenda viva de la nostra escalada. Quan li parlen de la seguretat diu "Home, pot ser si que érem una mica massa agosarats, perquè no ens podíem permetre caigudes i els materials no eren molt segurs, però potser no cal posar tantes coses... ara es un pujar amunt, ple de ferros pertot arreu; ni hi ha risc..." Pot ser que val la pena que reflexionem les seves paraules.

Les dades per aquest escrit son tretes de varies fonts, però sobretot dels Articles de Miquel Sala i Roy ("Cingles" de l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró nº 56 - 1985) i de Martí Santamaria ("Mai Enrera" Club Excursionista de Gràcia nº 454 - 2010)

Els Tossals de les Garrigoses i una nova via d'escalada: L'esperó de l' "Arc-en-Ciel"

Sobre el poble de Collbató, hi ha el bonic conjunt dels Tossals de Les Garrigoses. Una serra que alça la seva impressionant paret Sud, sobre les Coves del Salnitre, les més conegudes i visitades del massís. Per l'oest la flanqueja el torrent de la Font Seca i per l'est, l'inmens Torrent Fondo, que la separa del Serrat dels Monjos.

L'activitat dels escaladors a la zona, es relativament recent. Ens explica Luis Alfonso en el seu "Montserrat-Cara Sud", que foren M. de las Heras, J. Coronado i A. "Coco", qui obriren la via "Yosemite", la primera de la zona, que ara no es pot fer per culpa d'un despreniment. Era a principis del 1981. Fou quasi deu anys després, que Armand Ballart i Koki Gassiot, obriren la "Picnic", ja sobre les parets del Serrat dels Monjos que s'alça a l'altre costat  del Torrent Fondo. A partir de les hores, noves vies s'han anat traçant, sobre aquestes meridionals parets. Bon refugi per cordades que busquen el solet i l'aventura, en el mesos freds de l'any.

Hem consultat, els nostres habituals mentors -Cabeza, Semir, Barberà i Ribera- per situar els quatre cims principals de la serralada. I hem arribat a la seguen conclusió. Amb el nº 499, Semir va tindre que allargassar les seves possibilitats, i  repartir-lo entre el Cap de les Canals i les Garrigoses. Hem deixat doncs numerats aquests quatre Tossals de la seguen manera: 499g - Tossal Occidental, 499j - Tossal Oriental, 499h - Tosal de Boirafua i 499i - Tossal del Torrent Fondo.

El serrat de les Garrigoses, vist des del nord i des del sud

Queden pels seus flancs i crestes, multitud de petites agulles, que anirem situant en properes "entrades" del Bloc. Per sort moltes d'elles ja ascendides i divulgades. Li resten a aquestes parets, encara moltes possibilitats. Contrades excel·lents per aventurers i descobridors convulsius.

499g-Tossal Ocidental - Esperó de l' "Arc-en-Ciel"

                                                                               Foto de l'Àngela Llop

Ja sabeu que aquest no es un Bloc on publiquem vies d'escalada, però quan son els "nens", els meus es clar, que han obert una nova via i m'han acompanyat a "descobrir" les penjades canals d'aquesta serra, just es que faci una excepció. Aquí teniu doncs la síntesis d'aquest nou itinerari.

A la part somital dels Tossal Occidental de les Garrigoses, hi ha un grup d'esperons, que presenten atractives líneas d'escalada. El de més a l'esquerra de tots, a més, suporta un atrevit arc natural, visible des del Camí Vell, pujant de Collbató, a l'alçada del darrer revolt, abans d'endinsar-te a la canal de la Font Seca.

Dos moments de l'escalada del 2ón llarg.

L'aproximació l'hem de fer des del "xiringuito" sota l'ermita de La Salut. Agafem el camí de la Font Seca, primer i després un corriol que  porta a la Cova Gran. Uns metres abans d'arribar, começem a pujar per una canal herbada, i un centenar de metres mes amunt, ens enfilem a l'esperonet rocós de l'esquerra, que ens portarà pràcticament fins el peu de la via.
Tres llargs de corda a fil d'esperó (III - IV/V - IV), flanquejant l'arc natural per l'esquerra, ens portaràn fins el camí transversal, que ens retornarà al Camí Vell.
En aquest punt, per sobre del camí, hi ha un esperó rocós, equipat amb espits, que podem seguir fins el cim del Tossal Occidental (Ignorem qui els va col.locar).
No ha quedat material a la via. Portar lo habitual, bagues i tascons, es col·loquen bé,

Oriol i Faust Punsola, al peu de la via.
Van obrir aquest itinerari el dissabte 11 de juny.
Un bonic dia de primavera
del 2011.

Agulla Xavi Rosell - La nº 1000

El 28 de març del 2010, en Xevi Rosell i un grup d'amics, aconseguien pujar aquesta agulla, situada a la capçalera del torrent de la Bellasona, en un circ de magnífiques i desconegudes agulles i parets. 

Era l'ascensió nº 1000 d'en Josep Rigol de Torrelavit, una llarga tasca d'ascensions, que seguírem, en part, a través del Bloc d'en Xavi Rosell, que malauradament va tancar el 29 d'octubre del 2009. L'animem a reobrir-lo.

Nosaltres que ens dediquem a numerar i fotografiar les agulles, parets, roques i contraforts, per mirar de tenir-les ben ordenades, i situar-les bé en el seu entorn geogràfic, vàrem arribar també a la nº 1000. Desitjàvem donar un nom característic per aquest  mil. mil·lenari. Ens sembla que l'agulla Xavi Rosell, reuneix totes les característiques que cercàvem. El nomenclàtor de la muntanya es dignifica amb el nom de tant insigne montserratí.

Parlem sobre la numeració de les agulles i demés cotes montserratines.

(Publicat a "Agulletes Cròniques" nº 1, actualitzat.)

Com ja sabeu, i si no us ho recordo, en Ramon Semir, en el plano-guia del 1949, va deixar la muntanya dividida en sis regions i la majoria d'agulles numerades. La regió d'Agulles, amb la numeració del 1 al 99, Frares Encantats del 101 al 199, Els Ecos del 201 al 299, Sant Jeroni (Tábor) del 301 al 399, Santa Magdalena (Tebes) del 401 al 499 i Sant Salvador (Tebaida) del 501 al 599, Va donar també a algunes agulles, les primeres lletres minúscules del abecedari (a, b, c...) per agulles veïnes a una agulla principal. O a diferents turons d'un mateix serrat, quan se li acabaven  els números de la centena. Exemple: La Roca Mala es la 480, al costat la 480a, es l'agulla dels Flamencs i segueix la 480b, la roca del Pi.

Josep Barberà, respectuós, en el seu "Pam a Pam", deixa la numeració donada pel topògraf. Tan sols afegeix alguna lletra a la numeració bàsica, per clarificar el seu treball.

Hem de dir, però, que ells van treballar amb un volum d'unes 600 agulles i roques, nosaltres anem pel camí de triplicar aquesta xifra. Concretament en Josep Rigol, ja ha passat de les 1000 ascensions. Vol dir això que els plantejaments actuals son diferents dels de Semir i Barberà, i si ens volem aclarir entre tots, hem de donar un número a cada agulla, roca, contrafort o cota. I ens hem submergit en aquesta tasca.

Intentarem explicar aquí, el criteri que seguim. Respectem totes les numeracions de Semir i Barberà. A partir d'aquí hem començat a donar els números de les cinc primeres centenes -del 1 al 599- que van quedar sense agulla i seguim, a partir del 600 , agafant la muntanya com una unitat. També respectem els buidats de guies i revistes que hem fet. Exemple, Dani Brugarolas, en la seva guia "Escalades als Frares Encantats", dóna al Melindro, sense numerar, el 105 bis, nosaltres el deixem com a 105b.

Amb aquests criteris farem una numeració preventiva, que quan haguem completat, publicarem en aquest mateix Bloc, per que tots i podem aportar idees i correccions, i fer-ne posteriorment, una de definitiva.

Foto del plano-guia de Ramon Semir del 1949, amb les agulles numerades