Foto: Nona Delgado - Col.laboradors del Bloc: Xavier Varela - Miquel Sala - David Duran de l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró

divendres, 24 de febrer de 2012

La Vall Mala

(Article editat a les "Agulletes Cròniques" nº 2 - Abril del 2011)

Hem adaptat "La Vall Mala" com a topònim, per senyalar la part central del Torrent de Santa Maria. Des de, aproximadament, el Pla dels Ocells, seguint el clot i les vessants de sota Gorros i Magdelenes, fins les agulles de Sant Joan (aquestes incloses). Les agulles de Trencabarrals i les de sota de Sant Benet, fins ran del Monestir.
_______________________________________________________

Aquest nom no apareix en el mapa de Joan Cabeza del 1909, que es sempre la primera referència que acudim, sobretot per topònims dels voltants del Santuari.
Si observeu el plano de Semir, el treu entre parèntesis i de manera secundaria, com a topònim alternatiu del Torrent de Santa Maria. Tal vegada tan sols fossin paraules recollides de viva veu i situades aleatòriament.
Els mapes de l'Alpina, no ens en fan cap referència.
El tornem a recuperar en el mapa de Ramon Ribera de 1975. Ell el situa entre el Pla dels Ocells i el Funicular de Sant Joan. O sia 1/2 km. mes avall  que Semir. I diu a la pagina 47 de la Guia: "...travessem el Torrent de Santa Maria o Vall Mala com l'anomenàvem antigament...".
Barberà, no el situa en el mapa de la Secció 31 (pag.336), del seu "Pam a pam", però si que cita el Tascó de la Vallmal, i diu:  "...un gran bloc encaixat en el lloc on la Vallmal forma una petita gúbia..." Donant sentit a la part final del torrent de Santa Maria, que des de sota el Trencabarrals, canvia radicalment la seva plàcida estructura.
Antoni Cugat, ens el posa en el mapa de la pàgina 31 del seu "Escalades a Sant Benet" -que va escruire la 1ª edició conjuntament amb en Josep Mª Alsina (D'aquest gran montserratí en parlarem un dia)- com Ribera, dona sentit a la paraula "vall", com a unitat de  torrent, agulles i vessants. I li diu "Mala" (no Mal).
En el Vèrtex nº 189, un grup d'intrèpids fan el descens del torrent de la Vall Mala, el prolonguen fins el riu Llobregat, seguint tota la part inferior del torrent de Santa Maria. Ens sembla excessiu allargar tant l'àmbit del topònim, però... Deixen fitxa tècnica i croquis del descens. 
_______________________________________________________________

Hem fet un recull d'una vintena d'agulles, caps de carena, contraforts i totxos, que descriurem de nord a sud.
Sota la Serra de les Paparres que tanca la torrentera pel sud-oest hi ha el Contrafort dels Ocells (nº 936). Aigues avall trobem la Roca del Iuiu (nº 359), on Oscar Sala, el 1996, obre algunes esportives a la cara est. la Miranda del Pla dels Ocells (nº 413), situada per Barberà, però es A. Cugat qui la bateja a "Escalades a S. Benet". Sota d'aquesta situem l'Agulla Tranquila (nº 830), li desconeixem cap ascensió. Per tancar aquest racó, situem el Contrafort de les Ingleses (nº825), amb una ampla paret orientada al nord, orfe de vies.
Grup de Trencabarrals

Paret Nord de la Rodoreda (nº 411)

El Trencabarrals (nº 412), es l'agulla mes important de tot aquest fons de muntanya. La primera ascensió data del 6 d'octubre del 1936, tot just començada la guerra civil. Foren els homes del C.E. del Bages de Manresa, Espuyes, Torras, J. Caselles i Serrat Oliva, els que ho aconseguiren. El 1961, Selicke i Mir i pugen des del collet amb una via directa de pitonises de buril.
Per damunt del "Trenca", com el coneixem popularment, hi ha dues esveltes agulletes, numerades per Semir i que nosaltres batejarem amb el nom de la Rodoreda (nº 410) que fa dos cims, amb honor de la Mercè, nostra insigne escriptora. Per sota, La Colometa (nº 411), la protagonista de "La Plaça del Diamant". Per cert direm que la paret nord de la Rodoreda, es un bell mur, orfe de vies...
Per tancar el grup, el Contrafort Saltacamins (nº 826), que queda escapçat pel camí de S. Joan a S. Jeroni. Amb el seus 1.041 metres d'altitud, es la màxima cota del grup.


Els totxos de la Vall Mala


Dintre d'aquests racons de la muntanya, les noves generacions, han obert una serie de vies, curtes però intenses, son les "esportives". I amb elles també han aflorat unes quantes de petites agulles i totxos.
Tascó de la Vallmal (nº 814)
Sota l'ermita de Santa Anna i a peu de camí, trobem l'agulla del Pas de la Burra (nº 831), la mes coneguda (ja n'hem fet el comentari en les notes marginals).
Seguint el camí, en direcció a Sant Joan, trobem el Totxo Santana (nº 835), ben característic pel sostret vermellós. Un tros més enllà, ens topem amb el Totxo del Paco (nº 836), un raconet rocós a peu de camí.
Baixant el camí de les escales des de Sant Benet, trobem el Pas del Francesos, el tram més estret i vertical d'escales. Flanquejant-lo, per ma dreta, hi ha l'agulla del Pas dels Francesos (nº 582), amb unes quantes vies "esportives per la vesant del torrent.
Un tros mes avall, abans d'arribar al Monestir, trobem un gran bloc de pedra encastat al torrent. Es el Tascó de la Vallmal (º 814). Explica Barberà: "Es tracta d'un gran bloc encaixonat al bell mig del torrent..." No hi ha dubte... ni n'hi ha cap més...

Miranda del Funicular - Turó de les Goteres - Punxó d'en Tió - Agulles de Sant Joan

Per tancar aquesta petita zona montserratina de la Vall Mala, farem la descripció de tota la vesant nord-oest del Funicular de Sant Joan.
Venint de l'estació superior del Funi, direcció Sant Jeroni, al primer revolt, i abans del camí del pla dels Ocells, trobarem un corriolet que transcorre per damunt d'una curta carena de tres turonets. El superior, marcat al plano de Semir amb un vèrtex, es el punt geodèsic que segurament va fer servir el topògraf, per fer la medició de la zona de Sant Benet.
Li hem donat el nº 832 i l'anomenem Miranda del Funicular, ja que Ramon de Semir solia anomenar "Mirandes " al punt on plantava el trípode.
Embardissant-nos per les canals de l'esquerra, en descens, , arribarem al cim del Turó de les Goteres (nº 495). Es com el cor de Tebas i Tebaida, un mirador excepcional de les agulles de Sant Benet. Cal un bon  caràcter de contemplador. Sens dubte Antoni G. Picazo dedicaria a aquest panorama una de les seves "Alquímies alpinístiques".
Sota mateix, una petita cresta culmina en una punta aillada, ben visible des del Monestir. l'anomenem  Punxó d'en Tió (nº 833).
Les Agulles de Sant Joan - Altives, intrèpides, desconegudes. Vigilants ignorades del Monestir i del funicular de Sant Joan. Segur que la seva silueta ha quedat amagada en alguna de les mil fotografies que hem tirat a "l'animalet" (funicular, sic.) que puja i baixa incansable per la pendent veïna, vomitant turistes al Pla de les Taràntules, eclipsades per l'altíssima carena de Gorros i Magdalenes, àvides de vies i d'escaladors.
Ens agrada la ignorada solitud d'aquestes tres agulles: Baixa de Sant Joan (nº 491), Agulla de Sant Joan (nº 490) i Alta de Sant Joan (nº 811).
La central o Agulla de Sant Joan (nº 490), la més esprimatxada, va merèixer l'atenció dels manresans Bonet, Majó i Montfort, que hi obriren via el Juliol del 1959, sortint del coll superior de l'agulla.

2 comentaris:

  1. Hola Manuel: Bona i esforçada feïna,molt interesant.Tants cops he anat a Montserrat i no he vist res.
    No et cremis molt les celles,un dia reposa i baixa a fer unes birres a Mataró.
    ARREBEURE

    ResponElimina
  2. La jubilació dona molt de sí, ja ho veus.... Uii Mataró, quina mandra, ja hem dona la tabarra la familia, no et pensis.

    ResponElimina