Maria i Francesc Estorach (Noves dades)

El divendres, 18 de maig del 2012, es presentava una nova entitat, la Secció Excursionista del Centre Cultural La Massa de Vilassar de Dalt. Per magnificar la dada, s'inaugurava una exposició dedicada als germans Estorach , aquesta nissaga d'escaladors de qui ens ocupavem en l'entrada anterior. No podiem faltar-hi.

En Francesc i la Maria Estorach, en mig de la gent que assistí a l'inauguració i homenatge

Rap-pels a l'Agulla dels Pollegons i la Boleta del Portell Estret i escalada a la Cadireta d'Agulles

A la presentació de l'acte pel President del Centre Cultural, es passa a la plat fort de la festa, aquests dos personatges, autèntics mites de l'escalada catalana, de 92 anys en Francesc i 85 la Maria, micròfon en ma, passaren a contestar les preguntes dels presents a l'acte. Ens féren reviure aquelles pujades al Pedraforca amb el carrilet dels ferrocarrils Catalans i els camions de carboners "...arribavem a la muntanya, mes negres que els conductors", per aconseguir "primeres" a les parets nord del massis. "...a les hores treiem tots els ferros, eren temps difícils i no hi habia diners per material"   "...per nosaltres era un sacrilegi deixar res a la via, ara tot es ple de ferros, es pot pujar, sense por de caure per qualsevol lloc... l'escalada ja no és el que era, s'assembla més a un exercici de gimnàstica...."  "...¿foradar la pedra per posar-hi ferros? ni pensar-hi!, no ens semblava ètic..."

Pont tirolès entre les dues Bessones - Francesc, Josep i Maria Estorah -  Rap-pel a la Bola de la Partió

Amb en Miquel Sala dels Científics de Mataró - Amb el President dels Excursionistes  Vilassarencs  -  Els  Presidents de les Federacions Catalana i Espanyola també foren presents a l'acte.

Opinions fermament expressades i defensades per en Francesc i la Maria. Anècdotes entranyables que ens van fer reviure aquells anys de l'escalada catalana a la postguerra. Una generació d'escaladors irrepetible, que ha deixat la seva empremta sobre les parets del Pirineu, del Pedraforca i les agulles montserratines.
Creiem que se'ls hi deu un gran homenatge de tota l'escalada catalana, nosaltres posem el nostre gra de sorra llançant aquesta proposta. Espero que els "blocaires" recolliu el testimoni i ajudeu a divulgar-lo.

Les fotos antigues son de l'exposició, no us estigueu de visitar-la, val la pena. Info a 667285965 o www.lamassaccv.org

Els germans Estorach

No tinc al cap gaires nissagues de germans, en el mon de l'escalada montserratina. De cop penso amb en Joan i Jaume Cerdà, l'Elisabet i en Daniel Vergés... I ja, en aquests temps,  l'Albert i Oscar Masó.

Emili Navarro i el germans Estorach - Dalt del Cavall Bernat l'octubre del 1945

Però cap tan nombrosa com la dels germans Estorach -Maria, Neus, Josep i Francesc- que ompliren una època difícil de la nostra escalada, la de la post-guerra. El més gran i constant de tots d'aquest grup, en Francesc, va nàixer el 1920, Josep el 1922 i Maria el 1927. El gran a Barcelona i els altre dos a Tortosa. Ignorem la data i el lloc de naixement de la petita, la Neus (com l'anomena Barbera) o Elisa (com li diu Santamaria) si sempre hi ha un misteri en qualsevol família, aquest serà el dels Estorach.

Navarro i Estorach a Montserrat el 1946 - Josep i Francesc en la 1ª absoluta a l'Esquelet el  9 de setembre del 1945

Comencen a escalar amb companys del Centre Excursionista de Gràcia. Sempre limitats per les dificultats econòmiques d'aquells temps, es fabriquen ells mateixos el material, claus, martells i grampons i les germanes fabriquen i dissenyen, motxilles pantalons i jaquetes. Ho feien amb roba militar de la parada dels Encants del seu pare, i la seva mare, les tenyia i cosia... Ja veieu doncs que això era una feina de tota la família.
El 1941 formen part del grup de joves escaladors que funden el GEDE. Més tard passen al GAM del Club Muntanyenc Barcelonès.

Podrirem parlar, i molt, de les escalades dels Estorach al Pedraforca. Però centrem-nos amb les montserratines i sobretot en les seves "primeres", quasi totes elles entre el 1944 i el 1948.
El 25 de juliol del 1944, Josep amb Cortès i B. Gonzàlez pugen per primera vegada el Broc del Setrill.

Tres moments de la "primera" al Tub de la Patata el juliol del 1946

El setembre del 1945, en Josep i en Francesc, pugen per primera vegada a l'Esquelet, batejant-lo així per què troben al cim els ossos d'un ocell. A finals d'aquell mateix mes, aconsegueixen l'Aglà i l'Agulla Mare, dues agulles característiques, sota l'ombra de l'immensa paret est de la miranda de les Buigues.

El Ninet - El Timbaler del Bruc i El Carquinyoli. Tres "primeres" del 1946

El 1946, comencen forts, pujant per primera vegada al Timbaler del Bruc, era el 18 d'abril. El juliol del mateix any, fan l'espectacular escalada del Tub de la Patata, on els acompanya Emili Navarro, company habitual de la colla de germans.. Pocs dies després s'enfilen al Carquinyoli i el Queixal, dues agulles quasi penjades a la paret nord dels Frares Encantats.
A l'octubre li toca el torn al Ninet, aquesta petita i estranya agulla a la capçalera de la paret de les Agulles.
Acaba l'any amb l'escalada de la Roca de la Maranya, sota de la roca de l'Escorpi, i participen tots quatre germans.

1947 - El Bitllot, El Faraó i l'Agulla de la Tempestat, son escalades per primera vegada pels Estorach

El juliol del 1947, es productiu pels Estorach. El dia 18 pugen el Taxi, on els acompanya V. Garcia i  el Bitllot, amb Xalmet. L'endemà 19, escalen l'agulla de la Tempestat, la més altiva del serrat del Faraó, on els acompanyen Xalmet i Esquerda. Finalment el 26, aconsegueixen l'ascensió del Faraó, segurament una de les més significatives que quedaven  per pujar del massís. Fan cordada Josep i Francesc Estorach, Esquerda i Salvador.
Tanquem aquest resum,  amb l'ascensió a l'abril del 1948 de l'agulla del Mal Pas, fan cordada F. Estorach i F. Esquerdo, una agulla a la vesant est del serrat del Faraó.

Francesc Estorach - Josep, Maria i Francesc - Francesc, el 2010 amb Martí Santamaria.

Francesc Estorach te 92 anys, viu a Premià de Mar, te el cap despert i una bona mobilitat per la seva edat. Es una llegenda viva de la nostra escalada. Quan li parlen de la seguretat diu "Home, pot ser si que érem una mica massa agosarats, perquè no ens podíem permetre caigudes i els materials no eren molt segurs, però potser no cal posar tantes coses... ara es un pujar amunt, ple de ferros pertot arreu; ni hi ha risc..." Pot ser que val la pena que reflexionem les seves paraules.

Les dades per aquest escrit son tretes de varies fonts, però sobretot dels Articles de Miquel Sala i Roy ("Cingles" de l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró nº 56 - 1985) i de Martí Santamaria ("Mai Enrera" Club Excursionista de Gràcia nº 454 - 2010)

Els Tossals de les Garrigoses i una nova via d'escalada: L'esperó de l' "Arc-en-Ciel"

Sobre el poble de Collbató, hi ha el bonic conjunt dels Tossals de Les Garrigoses. Una serra que alça la seva impressionant paret Sud, sobre les Coves del Salnitre, les més conegudes i visitades del massís. Per l'oest la flanqueja el torrent de la Font Seca i per l'est, l'inmens Torrent Fondo, que la separa del Serrat dels Monjos.

L'activitat dels escaladors a la zona, es relativament recent. Ens explica Luis Alfonso en el seu "Montserrat-Cara Sud", que foren M. de las Heras, J. Coronado i A. "Coco", qui obriren la via "Yosemite", la primera de la zona, que ara no es pot fer per culpa d'un despreniment. Era a principis del 1981. Fou quasi deu anys després, que Armand Ballart i Koki Gassiot, obriren la "Picnic", ja sobre les parets del Serrat dels Monjos que s'alça a l'altre costat  del Torrent Fondo. A partir de les hores, noves vies s'han anat traçant, sobre aquestes meridionals parets. Bon refugi per cordades que busquen el solet i l'aventura, en el mesos freds de l'any.

Hem consultat, els nostres habituals mentors -Cabeza, Semir, Barberà i Ribera- per situar els quatre cims principals de la serralada. I hem arribat a la seguen conclusió. Amb el nº 499, Semir va tindre que allargassar les seves possibilitats, i  repartir-lo entre el Cap de les Canals i les Garrigoses. Hem deixat doncs numerats aquests quatre Tossals de la seguen manera: 499g - Tossal Occidental, 499j - Tossal Oriental, 499h - Tosal de Boirafua i 499i - Tossal del Torrent Fondo.

El serrat de les Garrigoses, vist des del nord i des del sud

Queden pels seus flancs i crestes, multitud de petites agulles, que anirem situant en properes "entrades" del Bloc. Per sort moltes d'elles ja ascendides i divulgades. Li resten a aquestes parets, encara moltes possibilitats. Contrades excel·lents per aventurers i descobridors convulsius.

499g-Tossal Ocidental - Esperó de l' "Arc-en-Ciel"

                                                                               Foto de l'Àngela Llop

Ja sabeu que aquest no es un Bloc on publiquem vies d'escalada, però quan son els "nens", els meus es clar, que han obert una nova via i m'han acompanyat a "descobrir" les penjades canals d'aquesta serra, just es que faci una excepció. Aquí teniu doncs la síntesis d'aquest nou itinerari.

A la part somital dels Tossal Occidental de les Garrigoses, hi ha un grup d'esperons, que presenten atractives líneas d'escalada. El de més a l'esquerra de tots, a més, suporta un atrevit arc natural, visible des del Camí Vell, pujant de Collbató, a l'alçada del darrer revolt, abans d'endinsar-te a la canal de la Font Seca.

Dos moments de l'escalada del 2ón llarg.

L'aproximació l'hem de fer des del "xiringuito" sota l'ermita de La Salut. Agafem el camí de la Font Seca, primer i després un corriol que  porta a la Cova Gran. Uns metres abans d'arribar, começem a pujar per una canal herbada, i un centenar de metres mes amunt, ens enfilem a l'esperonet rocós de l'esquerra, que ens portarà pràcticament fins el peu de la via.
Tres llargs de corda a fil d'esperó (III - IV/V - IV), flanquejant l'arc natural per l'esquerra, ens portaràn fins el camí transversal, que ens retornarà al Camí Vell.
En aquest punt, per sobre del camí, hi ha un esperó rocós, equipat amb espits, que podem seguir fins el cim del Tossal Occidental (Ignorem qui els va col.locar).
No ha quedat material a la via. Portar lo habitual, bagues i tascons, es col·loquen bé,

Oriol i Faust Punsola, al peu de la via.
Van obrir aquest itinerari el dissabte 11 de juny.
Un bonic dia de primavera
del 2011.

Agulla Xavi Rosell - La nº 1000

El 28 de març del 2010, en Xevi Rosell i un grup d'amics, aconseguien pujar aquesta agulla, situada a la capçalera del torrent de la Bellasona, en un circ de magnífiques i desconegudes agulles i parets. 

Era l'ascensió nº 1000 d'en Josep Rigol de Torrelavit, una llarga tasca d'ascensions, que seguírem, en part, a través del Bloc d'en Xavi Rosell, que malauradament va tancar el 29 d'octubre del 2009. L'animem a reobrir-lo.

Nosaltres que ens dediquem a numerar i fotografiar les agulles, parets, roques i contraforts, per mirar de tenir-les ben ordenades, i situar-les bé en el seu entorn geogràfic, vàrem arribar també a la nº 1000. Desitjàvem donar un nom característic per aquest  mil. mil·lenari. Ens sembla que l'agulla Xavi Rosell, reuneix totes les característiques que cercàvem. El nomenclàtor de la muntanya es dignifica amb el nom de tant insigne montserratí.

Parlem sobre la numeració de les agulles i demés cotes montserratines.

(Publicat a "Agulletes Cròniques" nº 1, actualitzat.)

Com ja sabeu, i si no us ho recordo, en Ramon Semir, en el plano-guia del 1949, va deixar la muntanya dividida en sis regions i la majoria d'agulles numerades. La regió d'Agulles, amb la numeració del 1 al 99, Frares Encantats del 101 al 199, Els Ecos del 201 al 299, Sant Jeroni (Tábor) del 301 al 399, Santa Magdalena (Tebes) del 401 al 499 i Sant Salvador (Tebaida) del 501 al 599, Va donar també a algunes agulles, les primeres lletres minúscules del abecedari (a, b, c...) per agulles veïnes a una agulla principal. O a diferents turons d'un mateix serrat, quan se li acabaven  els números de la centena. Exemple: La Roca Mala es la 480, al costat la 480a, es l'agulla dels Flamencs i segueix la 480b, la roca del Pi.

Josep Barberà, respectuós, en el seu "Pam a Pam", deixa la numeració donada pel topògraf. Tan sols afegeix alguna lletra a la numeració bàsica, per clarificar el seu treball.

Hem de dir, però, que ells van treballar amb un volum d'unes 600 agulles i roques, nosaltres anem pel camí de triplicar aquesta xifra. Concretament en Josep Rigol, ja ha passat de les 1000 ascensions. Vol dir això que els plantejaments actuals son diferents dels de Semir i Barberà, i si ens volem aclarir entre tots, hem de donar un número a cada agulla, roca, contrafort o cota. I ens hem submergit en aquesta tasca.

Intentarem explicar aquí, el criteri que seguim. Respectem totes les numeracions de Semir i Barberà. A partir d'aquí hem començat a donar els números de les cinc primeres centenes -del 1 al 599- que van quedar sense agulla i seguim, a partir del 600 , agafant la muntanya com una unitat. També respectem els buidats de guies i revistes que hem fet. Exemple, Dani Brugarolas, en la seva guia "Escalades als Frares Encantats", dóna al Melindro, sense numerar, el 105 bis, nosaltres el deixem com a 105b.

Amb aquests criteris farem una numeració preventiva, que quan haguem completat, publicarem en aquest mateix Bloc, per que tots i podem aportar idees i correccions, i fer-ne posteriorment, una de definitiva.

Foto del plano-guia de Ramon Semir del 1949, amb les agulles numerades

El Serrat del Penitent

Dintre d'aquest gran "forat negre" que és el Montserrat del sud-est -es com l'anomenem nosaltres- que va des del serrat de la Pastereta, fins el torrent de Santa Maria i limitant al nord amb la regió de Tebes. Hi ha  cinc llargues serres que fracturen la muntanya de nord a sud: Cap de les Canals, Serrat dels Monjos, Serra Llarga, Serrat de Sant Joan i Serrat del Penitent.
Transversalment, o sia d'est a oest, hi ha el Serrat de les Garrigoses, les seves altes parets que donen al   sud, son ara molt visitades.

Del Serrat del Penitent, el situat mes a l'oest, es del que'ns ocupem en aquest article. Com els altres serrats i com en general tota aquest sector sud-est la muntanya, si feu una ullada a mapes i guies, observareu que si situen molts pocs noms, i en general, trobarem poca informació. Les darreres realitzacions dels escaladors a la serralada de les Garrigoses, els contraforts de Codolosa i sota la Llisa, prop de Collbató i les exploracions d'algunes agulles dels Clots de Misser i Lladerns, per part dels germans Masó, en son l'excepció.

Es així doncs, que ens hem "atrevit" a nomenar les agulles d'aquest serrat del Penitent, de la part superior concretament, la que va des del pas de la Mallenquera, fins el camí vell de Collbató a Montserrat (on fa un canvi de 90º) a l'entrar a les vessants de Font Seca.

Vàrem fer l'itinerari en descens, però es pot fer perfectament en sentit contrari.
Des dels pas de la Mallenquera, pugem o flanquegem per l'esquerra, la Miranda de Sant Joan (nª 712), seguint l'esquena del serrat, aviat descobrim el Miranda de Sant Pere (nº 623) , magnífic mirador sobre el clot del mateix nom, al que divideix amb dos brancals. Tan sols per la perspectiva sobre la part sud de la muntantanya, ja val la pena fer l'ascensió d'aquest fàcil, ample i espectacular cim.



Miranda de Sant Pere (nº 623)  un mirador excepcional a 989 m.

 Seguim per l'esquerra el serrat, ja que per la dreta (oest) veureu diferents contraforts i agulles que formen la capçalera del clot de Lladerns. Aviat arribem a la cota 966 m., es el capdamunt del que anomenem roca de Santa Caterina (nº 974). Desgrimpar amb atenció, per l'esquerra, fins sobre de les restes de l'antiga cisterna, al costat, descobrim la gran balma, amb la Cova del Penitent !Quin lloc mes solitari i encantador... i quin mirador privilegiat¡

Al gravat antic observareu, al fons i al damunt, l'agulla del Mirador de Sant Joan i al darrera, el pas de la Mallenquera 

Seguim baixant, amb tendència a l'esquerra i aviat som sobre les dues primeres agulles del serrat: L'Ausies Marc (nº 975) i una mica en sota, la Janot Martorell (nº 976). Desgrimpant una canal d'herbes arribem a sota les agulles. Aquí hem posat un para-bol pel rap-pel i un altre a mitja tirada, pels que facin l'itinerari de pujada. Curta baixada i estreta cresta per pujar a l'agulla Joan Fuster (nº 977), la més maca del serrat.

Hi ha un para-bol, en la rampa rocosa, a la dreta de l'agulla, per rap-pelar (25 m.) i evitar l'embardissada  per les canals herboses.
Arribem al peu d'una carena de tres agulles, que podem flanquejar per la base. Agulla Eliseu Climent (nº 978), agulleta Clara-Simó (nº 979) i agulla Ferran Torrent (nº 980).

El darrer coll ens porta fins el cim de l'última de totes, l'agulla Ovidi Montllor (nº 981) que tanca aquesta curta i enlairada carena rocosa.
Un turó rocós, ja de caire molt planer, al que anomenem Roca d'en Raimón (nº 982), serà el darrer abans d'arribar al cim del turó dels Penitent (nº 983). Un petit arbre i un pedró ens marquen el cim.

La roca d'en Raimon (nº 982) i El turó del Penitent (nº 983)

D'aquí surt, a ponent vers el sud, la curta carena que culmina sobre el grup de la Roca Llisa (que hem descrit en una altre entrada d'aquest bloc). A la dreta, la descendent carena ens deixarà, plàcidament, al mateix camí que des de Collbató, puja la Monestir de Montserrat i que tots coneixem com el Camí Vell.

En aquesta darrera foto -tirada des del Camí Vell, passat el grup de la roca Llisa, prop del serrat de la Guardia- s'observen be les agulles d'aquest serrat del Penitent, en algun cas la perspectiva ens amaga el cim d'alguna d'elles..
Un bon terreny per explorar i bons esperons per obrir. L'agulla del Sostre (nº 637), la cita Barberà en el seu "Pam a pam" (pag. 292), l'hem deduit per les explicacions que dona.
Per finalitzar direm que ens ha semblat oportú dedicar aquestes agulles a alguns escriptors valencians, forjadors de la nostra llengua i per tant de la nostra identitat.
Aquesta travessa va ser realitzada per Francesc Dominguez d'Esparraguera i Xavier Varela i Manuel Punsola de Mataró. Era el dia 17 de març del 2012.

La Vall Mala

(Article editat a les "Agulletes Cròniques" nº 2 - Abril del 2011)

Hem adaptat "La Vall Mala" com a topònim, per senyalar la part central del Torrent de Santa Maria. Des de, aproximadament, el Pla dels Ocells, seguint el clot i les vessants de sota Gorros i Magdelenes, fins les agulles de Sant Joan (aquestes incloses). Les agulles de Trencabarrals i les de sota de Sant Benet, fins ran del Monestir.

_______________________________________________________

Aquest nom no apareix en el mapa de Joan Cabeza del 1909, que es sempre la primera referència que acudim, sobretot per topònims dels voltants del Santuari.

Si observeu el plano de Semir, el treu entre parèntesis i de manera secundaria, com a topònim alternatiu del Torrent de Santa Maria. Tal vegada tan sols fossin paraules recollides de viva veu i situades aleatòriament.

Els mapes de l'Alpina, no ens en fan cap referència.

El tornem a recuperar en el mapa de Ramon Ribera de 1975. Ell el situa entre el Pla dels Ocells i el Funicular de Sant Joan. O sia 1/2 km. mes avall  que Semir. I diu a la pagina 47 de la Guia: "...travessem el Torrent de Santa Maria o Vall Mala com l'anomenàvem antigament...".

Barberà, no el situa en el mapa de la Secció 31 (pag.336), del seu "Pam a pam", però si que cita el Tascó de la Vallmal, i diu:  "...un gran bloc encaixat en el lloc on la Vallmal forma una petita gúbia..." Donant sentit a la part final del torrent de Santa Maria, que des de sota el Trencabarrals, canvia radicalment la seva plàcida estructura.

Antoni Cugat, ens el posa en el mapa de la pàgina 31 del seu "Escalades a Sant Benet" -que va escruire la 1ª edició conjuntament amb en Josep Mª Alsina (D'aquest gran montserratí en parlarem un dia)- com Ribera, dona sentit a la paraula "vall", com a unitat de  torrent, agulles i vessants. I li diu "Mala" (no Mal).

En el Vèrtex nº 189, un grup d'intrèpids fan el descens del torrent de la Vall Mala, el prolonguen fins el riu Llobregat, seguint tota la part inferior del torrent de Santa Maria. Ens sembla excessiu allargar tant l'àmbit del topònim, però... Deixen fitxa tècnica i croquis del descens. 

_______________________________________________________________

Hem fet un recull d'una vintena d'agulles, caps de carena, contraforts i blocs, que descriurem de nord a sud.

Sota la Serra de les Paparres que tanca la torrentera pel sud-oest hi ha el Contrafort dels Ocells (nº 936). Aigues avall trobem la Roca del Iuiu (nº 359), on Oscar Sala, el 1996, obre algunes esportives a la cara est. la Miranda del Pla dels Ocells (nº 413), situada per Barberà, però es A. Cugat qui la bateja a "Escalades a S. Benet". Sota d'aquesta situem l'Agulla Tranquila (nº 830), li desconeixem cap ascensió. Per tancar aquest racó, situem el Contrafort de les Ingleses (nº825), amb una ampla paret orientada al nord, orfe de vies.

Grup de Trencabarrals

Paret Nord de la Rodoreda (nº 411)

El Trencabarrals (nº 412), es l'agulla mes important de tot aquest fons de muntanya. La primera ascensió data del 6 d'octubre del 1936, tot just començada la guerra civil. Foren els homes del C.E. del Bages de Manresa, Espuyes, Torras, J. Caselles i Serrat Oliva, els que ho aconseguiren. El 1961, Selicke i Mir i pugen des del collet amb una via directa de pitonises de buril.

Per damunt del "Trenca", com el coneixem popularment, hi ha dues esveltes agulletes, numerades per Semir i que nosaltres batejarem amb el nom de la Rodoreda (nº 410) que fa dos cims, amb honor de la Mercè, nostra insigne escriptora. Per sota, La Colometa (nº 411), la protagonista de "La Plaça del Diamant". Per cert direm que la paret nord de la Rodoreda, es un bell mur, orfe de vies...

Per tancar el grup, el Contrafort Saltacamins (nº 826), que queda escapçat pel camí de S. Joan a S. Jeroni. Amb el seus 1.041 metres d'altitud, es la màxima cota del grup.

Els totxos de la Vall Mala

Dintre d'aquests racons de la muntanya, les noves generacions, han obert una serie de vies, curtes però intenses, son les "esportives". I amb elles també han aflorat unes quantes de petites agulles i totxos.

Tascó de la Vallmala (nº 814)

Sota l'ermita de Santa Anna i a peu de camí, trobem l'agulla del Pas de la Burra (nº 831), la mes coneguda (ja n'hem fet el comentari en les notes marginals).
Seguint el camí, en direcció a Sant Joan, trobem el Totxo Santana (nº 835), ben característic pel sostret vermellós. Un tros més enllà, ens topem amb el Totxo del Paco (nº 836), un raconet rocós a peu de camí.
Baixant el camí de les escales des de Sant Benet, trobem el Pas del Francesos, el tram més estret i vertical d'escales. Flanquejant-lo, per ma dreta, hi ha l'agulla del Pas dels Francesos (nº 582), amb unes quantes vies "esportives per la vesant del torrent.
Un tros mes avall, abans d'arribar al Monestir, trobem un gran bloc de pedra encastat al torrent. Es el Tascó de la Vallmala (nº 814). Explica Barberà: "Es tracta d'un gran bloc encaixonat al bell mig del torrent..." No hi ha dubte... ni n'hi ha cap més...

Miranda del Funicular - Turó de les Goteres - Punxó d'en Tió - Agulles de Sant Joan

Per tancar aquesta petita zona montserratina de la Vall Mala, farem la descripció de tota la vesant nord-oest del Funicular de Sant Joan.

Venint de l'estació superior del Funi, direcció Sant Jeroni, al primer revolt, i abans del camí del pla dels Ocells, trobarem un corriolet que transcorre per damunt d'una curta carena de tres turonets. El superior, marcat al plano de Semir amb un vèrtex, es el punt geodèsic que segurament va fer servir el topògraf, per fer la medició de la zona de Sant Benet.

Li hem donat el nº 832 i l'anomenem Miranda del Funicular, ja que Ramon de Semir solia anomenar "Mirandes " al punt on plantava el trípode.
Embardissant-nos per les canals de l'esquerra, en descens, , arribarem al cim del Turó de les Goteres (nº 495). Es com el cor de Tebas i Tebaida, un mirador excepcional de les agulles de Sant Benet. Cal un bon  caràcter de contemplador. Sens dubte Antoni G. Picazo dedicaria a aquest panorama una de les seves "Alquímies alpinístiques".
Sota mateix, una petita cresta culmina en una punta aillada, ben visible des del Monestir. l'anomenem  Punxó d'en Tió (nº 833).

Les Agulles de Sant Joan - Altives, intrèpides, desconegudes. Vigilants ignorades del Monestir i del funicular de Sant Joan. Segur que la seva silueta ha quedat amagada en alguna de les mil fotografies que hem tirat a "l'animalet" (funicular, sic.) que puja i baixa incansable per la pendent veïna, vomitant turistes al Pla de les Taràntules, eclipsades per l'altíssima carena de Gorros i Magdalenes, àvides de vies i d'escaladors.
Ens agrada la ignorada solitud d'aquestes tres agulles: Baixa de Sant Joan (nº 491), Agulla de Sant Joan (nº 490) i Alta de Sant Joan (nº 811).
La central o Agulla de Sant Joan (nº 490), la més esprimatxada, va merèixer l'atenció dels manresans Bonet, Majó i Montfort, que hi obriren via el Juliol del 1959, sortint del coll superior de l'agulla.

Torrents, clots o canals de la regió de Les Agulles (i un parell de Frares Encantats)

Quan vaig començar aquesta "entrada" -jo en diria article, crònica, estudi, qualsevol cosa menys "entrada", però...- vaig pensar, per una vegada deixem-nos d'agulles conglomerades, intrèpides arestes o verticals parets i mirem Montserrat d'una manera mes planera. Mirem com la naturalesa lentament ha erosionat i traçat camins pel bell mig de les agulles, serà com un relax transitori.

"Relax transitori"?... !Mare de Déu, quin mal de cap¡... Planols, llibres, guies, articles, ningú no es posa de cor.

Ni els més antics ni els més nous. Tot-hom bateja al seu aire. Si tot Montserrat resulta igual... !quina feinada¡

Consulteu vosaltres i ja m'ho explicareu: Cabeza, Semir, Estivill, Ribera, Barberà, Rodés, Roig, Dalmau...

Per lo que he arribat a la següent conclusió:  Hem baso amb Cabeza i Semir i pessigo d'aquí i d'allà i el l'article -ai, no, l'entrada...- ha quedat com segueix.

En farem una descripció d'est a oest, del torrent del Lloro, no cal parlar-ne, tots el coneixem de dalt a baix i per cert, tot-hom el situa bé.

Continuant a l'oest, trobem el torrent del Trago, que per cert Brugarolas el situa correctament. Surt de sota el Morro Pla, passaa entre els serrats de Gallifol-Balmes a l'est i Mamelluda-Miranda de l'Alba a l'oest. Porta aigues al torrent del Lloro.

Per sota de la carena de la Miranda d'Agulles (nº 187) en vàrem parlar en una entrada anterior, hi ha aquest clot que comença sota el camí del Refugi a coll de Porc, Semir l'anomena clot del Cargol.

A la part alta de la regió i ha cinc canals quasi paraleles. La Canal Ampla, la que baixa del Portell Estret, tots la coneixem, una de les més recorregudes de Montserrat.

La roca de la Partió, sobre mateix del Refugi, que per això es diu de la partió, per que divideix les canals de la Coma Figuera i la d'en Pasqual. Es dedueix del mapa d'en Cabeza.

La canal de les Boïgues es la que baixa de la cresta somital de les Agulles, passa sota la Filigrana i la Miranda, recull aigues de totes les altres quatre i prossegueix, per sota el serrat dels Pallers, fins el mateix serrat de les Arnes. (Al tram final, Semir li diu canal dels Pallers, no n'estic segur, però ho deixo per un altre "entrada")

Topografia del mapa de l'ICC del 2010

Per acabar la canal dels Cirerers, es el clot que va per sota del serrat Portella Inferior-Figuereta. No tenia nom enlloc, l'hi he deixat amb aquest que Dalmau li donava a la canal de les Boïgues

Aquí us deixo tot això, ja sabeu, com sempre, dret a discrepar, i si teniu raó, corregirem esportivament.

El Serrat de la Portella Superior

14 agulles formen aquest serrat que va des del Pas de la Portella fins el coll de Pallers. 

Per l'oest, es la continuació natural de la paret d'Agulles, per l'est, es flanquejada pel torrent de les Boïgues (Així l'anomenen Semir i Ribera en els seus planos de 1949 i 1975, respectivament).

L'Agulla principal es la Portella Superior (nº 17) que escalaren per primera vegada els membre del C.M. Barcelonès Colomer, Agras, Guarro, Prieto i Pàmias que seguiren els passos més evidents de la cara est, començant al cantell del Pas de la Portella, era el 1933 !Mítica ascensió¡

La vesant oest del serrat de la Portella Superior

El Dauet (nº 16), escalat per Vendrell, Ferrera, Baruta i Molina, el 1946. Un d'aquells VI sup. antics, que es mantingué durant molts anys.

Curiosa l'agulla dels Tres (nº 300), que també s'anomena de la CNT, per l'inicial dels tres primers ascensionistes, els mítics Capeta-Torras-Nubiola, coneixent-los, es molt d'ells l'equívoc que provoquen, era el novembre del 1951.

La nº 876, l'anomenem agulla d'en Dalmau, autor de la darrera guia de la regió. Ell l'anomena la "Catorze"

Des del cim de la Portella Superior, la visió del serrat es espectacular

però la nº 14 es la roca de les Vuit, i no cal crear confusions. Es més, la té ben merescuda, tan per la magnífica guia que ha fet, com per les primeres que ha obert a la regió (com el Punyalet).

Les darreres agulles del serrat les descriu molt be en Joan Miquel en la seva guia.

Si fem una mirada al sector de Pallers Free (nº 298) que s'aixeca sobre el mateix coll de Pallers. per la cara est,  hi ha un seguit "d'esportives" d'aparença força interessant.

Els Pallers Free (nº 298) marquen el final del serrat. La paret est i la Miranda dels  Pallers, s'alcen sobre
el torrent de les Boïgues

Al final d'aquesta cara est, la Miranda dels Pallers (nº 299) amb dues vies obertes ja ens aquests darrers anys. Els descubridors: Ramon Albert que obre el "Diedre" i J. Pla i R. Valor que obren "Regardem al Guarda" (un nom que ens agrada).

Nº 187 - Miranda d'Agulles

El serrat de la Miranda d'Agulles vist des de l'Oest

En l'article anterior, sobre en Ramon Semir, parlàvem sobre aquest cap de carena, on va situar el trípode per topografiar part de les regions de Frares Encantats i Les Agulles.

El serrat de la Miranda d'Agulles vist des de l'Est

Per accedir-hi cal agafar el camí que des del Refugi va cap a coll de Porc. Un centenar de metres passada la Canal Ampla, un pedró, a ma dreta, a peu d'un arbre, marca l'entrada per accedir a aquesta curta carena. El cim ben visible, està senyalat amb un gran pedró. Molt bona panoràmica de les dues regions.

També hi podem accedir, des del camí que puja de coll de Pallers cap el Refugi. Abans d'arribar a un tram d'escales, pujar entre cresta i bosc, cercant els punts mes clarissers, fins el cim de la Miranda

Ramon de Semir i d'Arquer (1900-1989)

En Ramon Semir, va néixer a Barcelona quan començava el segle XX, el 1900.

Portada del mapa topogràfic de Montserrat, editat el 1949 i el comentari que va en publicar la  revista "Destino" .

Abans d'entrar a l'activitat per la que tots el coneixem, la de topògraf, direm que era un escalador i sobretot un montserratí.

Integrat al Club Muntanyenc Barcelonès, va aconseguir primeres ascensions a Montserrat, tan interessants com la Triple (nº 430) i el Caputxó (nº 126), després conegut com a "Caputxó d'en Semir", totes dues el maig del 1941. El Setrill (nº 85), per l'aresta nord el maig del 1942. La Doble (nº 423-424) l'abril del 1943 i l'Escut (nº 111) el juny del 1946 i moltes altres. No hem d'oblidar que eren els temps en que anava per Montserrat carregat amb els estris de topògraf, per culminar el 1949, la seva obra magna, el mapa topogràfic de la muntanya, on numera més de 600 agulles i en bateja uns quants centenars. Amb el seu plano i l'organització de regions i agulles, ens hem orientat les futures generacions.

Home de club, va formar part de la primera junta fundacional del GAM del C.M.Barcelonès, el 1940, presidida per Noel Llopis. Semir en va ser el segon President, entre 1941 i 1944.

Nosaltres hem seguit amb el seu mapa i el "Montserrat pam a pam" de Barberà camins, contrades poc conegudes i agulles de la muntanya.

I n'hem pogut copsar alguns detalls.

Per exemple que ell anomena "mirandes" allà on posava el trípode per prendre mesures i marca en el mapa amb un vèrtex geodèsic. 

La primera fou la Miranda d'Agulles (nº 187) al sud-est del refugi Vicenç Barbé. Des d'allà fa la fotografia que il.lustra el mapa (i que nosaltres publiquem sota aquestes ratlles). Recentment hem recuperat el camí que hi accedeix, per damunt de la curta carena, que l'enllaça amb el camí del Refugi a Coll de Porc.

Gran treballador i amb l'esperit muntanyenc que el caracteritzava, alça i publica, amb la col·laboració de l'Editorial Alpina, mapes pirinencs com els de La Vall d'Aràn, d'on també n'escriu una petita guia "Val d'Aran turística  i documental", Ribagorça, Maladeta-Aneto, Posets, etc.

La foto que acompanyava el Mapa de Montserrat del 1949 i un dels croquis que feia  mentre confeccionava el mapa

Va morir el 1989, a Barcelona. Fins l'últim moment va fer petites escapades a les serralades de Collsarola i Sant Pere Màrtir, prop de casa. Per no perdre l'esperit muntanyenc que l'habia acompanyat tota la vida.

La Canal del Ninet, una falla entre les parets Nort i Oest de Les Agulles

L'altre dia, fent una caminada per les Garrigoses, draçera de Fra Garí i els contraforts de sota La llisa, una amiga, la Victòria, hem deia: "Montserrat, es com un trencaclosques (en similitud neo-idiomàtica: "puzle"), s'ha d'encaixar una peça amb l'altre per anar-lo entenent".

Evidentment, es així. No es poden desenganxar les agulles d'un costat de torrent de les de  l'altre costat. Si no intüim que el Trencabarrals s'enfronta amb la Panxa del Bisbe, no veurem que la Vall Mala, es un important accident que les uneix amb dues.

El mateix passa amb aquesta gran agulla que anomenem la Palangana (nº 38) i la Canal del Ninet, son el punt d'unió entre dues grans parets: la Nord i l'Oest de les Agulles.

De la Oest hem parlàvem en un article anterior, de la Nord ho farem més endavant. Peró aquesta cantonada, presenta interessants matisos per descobrir.
Tot encapçalat pel Ninet (nº 293), una estranya agulla, que els germans Estorach, es van cuidar d'escalar el 12 d'octubre del 1946.

Un dia, agafeu una corda, no calen més de 10 mts, un parell de bagues i pugeu aquesta canal. Veureu encara moltes possibilitats de descoberta. Una grimpada ecològica, però interessant. Qui sap qui van ser els primers d'enfilar-si!. La va reequipar fa un parell d'anys en Pere Giró de Vilafranca, no hi manca res.

El 1977, Herrera, Dalmau i R. i J. Oriol, pugen per l'esperó de l'esquerra de la canal, seguint l'evident successió de contraforts, fins l'Espatlla del Ninet (nº 874)

Territori que també descobrien Remi Brescó i A.G. Picazo, el 1990, obrint la bonica aresta oest de la Saca Petita (nº 40), que comença dintre de la mateixa canal. Ben visible, de perfil, a la fotografia
Per tancar direm que hem  batejat el Contrafort del Ninet (nº 892). J.M. Dalmau, en la seva guia  d'escalades (pag. 294) cita un intent per la cara oest (del 2011) si els seus realitzador l'acaben, seria la 1ª ascensió d'aquesta roca.

Paret Nord dels Frares Encantats (sector central)

Foto: Maria Àfrica

Història viva de l'escalada montserratina aquest tram de la muralla nord dels Frares.

Entre totes les vies destaca l'esbèlta Aresta del Bisbe, que els membres del GAM del Club Muntanyenc Barcelonès, obren el 1959. Si hi posem la llista dels que hi treballaren, ja ho diu tot: Alegre, Anglada, Auqué, Boladeras, germans Cerdà, Guillamón, Feitrer, Lamarca, Raul Martinez, Pokorski, Pons, Riera i Ylla. 

En un contrafort al costat del Bisbe, Capeta i Nubiola, obren el 1954, un rocambolesc itinerari, que passa per dintre d'un gran pont de roca.

Però la que guarda les essències d'aquest tram de parets, es la via Asiàtica, que obriren membres del GEDE el novembre de 1957. Foren Guasc, Pérez, Maschio i Jaume Cerdà. Durant molts anys conservà el segell de via "tabú". Ignorem qui va trencar l'encanteri i feu la 2ª ascensió. Segueix la llarga i vertical fissura, ben visible.

En aquesta mateixa agulla, el 1974, Albert Iglésias i Jaume Casanovas, pugen tota l'aresta nord-est, Traçant un itinerari directe i atrevit que ha esdevingut clàssic.

Encara, l'any següent, J.C. Grisú i Juli Valera obren via, a l'esquerra de l'Assiatica, seguint la fissura que va a parar al peu d'un petit sostre, molt característic, al tram superior de la via. Fou durant el juny del 1975.
Tanquem aquesta curta ressenya de les ascensions  més antigues d'aquest tram de paret, amb la del primer dia de l'any 1980, en que el mataroní, Joan Ribas, obra en solitari l'aresta nord del Bastó del Frare. Una gran clàssica montserratina.

1ª solitaria al Cavall Bernat - Una bonica història que cal conèixer

Tots ho sabem, el 27 d'octubre del 1935, Boix-Costa-Balaguer, pugen per primera vegada al Cavall. Però això tan senzill,  no ho fou tant aquell temps. Ningú va veure la gesta, i aquest detall va crear dubtes a molta gent. Josep Boix publica la ressenya al butlletí del CEC (nº 487) i el butlletí del Santuari de Montserrat, també se'n fa ressò, així com els diaris barcelonins. Però aquella ascensió dels tres xicots del Ateneu Enciclopèdic Català, no se la creu tot-hom. Es així com el Butlletí del Santuari, afegeix mes endavant "que si les proves de l'ascensió no son més concretes, no poden creure que hi hagin pujat".

Sembla que tot-hom es conforma. Tots menys Josep Costa, que rumia el seu proper pas. Així es com el

6 de març del 1936, quasi mig any després, fa la 2ª ascensió amb el company Isidre Collell, també en secret.

Tot surt bé, i a les hores, convoca a tot-hom, premsa inclosa, pel 15 de març, vuit dies mes tard. Davant de càmeres i una gentada que queda bocabadada, puja tot sol al cim del Cavall Bernat.

No cal dir, que la gesta de la cordada Boix-Costa-Balaguer, va quedar clarament reivindicada.

Els diaris de l'època se'n va fer ressò i publiquem la crònica d'un d'ells, el setmanari "Campeón"

Els Plecs del Llibre - Nos. 218-223 i 729

Si hi ha un nom que acredita unes agulles, es el d'aquesta curta serra que és desprenen del Montgròs (nº 217), en direcció est, desfullant-se com a "plecs d'un llibre" (metaforicament parlant).

La travessa dels Plecs l'atribuim a C. Balagué, P. Bosquets, L. Balagué i J. Tarragó, el dia 13 de juliol del 1942, arriben fins el cim del Plec Superior.

Es el 1950, que Torras i Nubiola, pugen al Plec Superior (nº 223), el darrer i més esvelt,  per la canal de la cara Sud.

La via que ha esdevingut, la "clàssica" del Plecs, es "l'aresta Arcarons" al Plec Superior, que puja pel costat de la canal de la Torras-Nubiola. L'obriren S. Martínez, A. Ballart, J. Borrut i M. Homs el primer de novembre del 1978.

També es Armand Ballart, acompanyat de Anna Massip, P. Barthere i J.C. Grisú, els que obriren l'esvelta Directa Sagitari per la foradada cara est del Plec Superior.

Son Salvador Ubach i Pere Rincón, qui pugen per primera vegada al Plec Inferior (nº 729), per la canal de la cara sud, progressant fins el Plec Superior per l'aresta i canal nord. L'anomenen "Via Vendrell", era l'any 1969.

No cal dir que hi han moltes més vies obertes, concretament totes les arestes sud, han estat escalades. Hem destacat, al nostre criteri, les més interessants, per antiguitat o per bellesa.